Cinematografia

Bon any nou a tothom! Espero que el 2015 sigui un any ple de blablabla i que blablabla blabla bla. Que ens coneixem!

Dit això, yo he venido a hablar de mi libro! De les meves cosetes, en aquest cas.

A casa som molt de dir «hem d’anar al cine a veure aquesta pel·li abans que la treguin» i després no anar-hi. També som molt de lamentar-nos-en i d’esquinçar-nos les vestidures. Cada família té les seves tradicions… Resulta, però, que abans d’acabar el 2014 ens va agafar un rampell i vam anar a veure dues (dues!) pel·lícules en una setmana. Dues obres molt diferents però amb un tret comú: documentals.

La primera va ser Nacido en Gaza, d’Hernán Zin, que ofereix els punts de vista de deu nens i nenes que viuen a la Franja de Gaza durant l’última tongada d’atacs de l’exèrcit israelià, aquest estiu passat. És una història dura en què queda palès el patiment d’una gent que viu aïllada en un tros de terra minúscul que de tant en tant (massa sovint) es converteix en camp de batalla.

El preu de l’entrada és voluntari i tota la recaptació es destina a poder projectar la pel·lícula a xiquets en situacions econòmiques i socials complicades. Fantàstic. Quan vam arribar als Cinemes Girona, que és on encara la fan, vam anar a comprar l’entrada i es va produir l’escena següent:

– Hola, voldríem dues entrades.

– Sí; el preu és voluntari.

– D’acord, cobra X euros.

– Ho sento, però el preu màxim per persona és de X.

– No, ja, volia dir X euros per a les dues… (mirada a terra, enrojolament de galtes, rialleta tonta).

– Ah, d’acord, perfecte!

Un cop pagades, evidentment, es produeix dins del teu cap aquella conversa típica de «potser hauríem d’haver pagat el màxim, no?», «però si és voluntari…», «ja, però és per a una bona causa», «sí, però tampoc hem pagat gaire menys que el màxim; ni que haguem donat 1 euro…», etc. En fi, que us la recomano. I pagueu el que vulgueu, que tot és més que benvingut.

L’altra pel·lícula de la “marató” cinematogràfica de finals d’any va ser La sal de la tierra, una oda al fotògraf brasiler Sebastião Salgado de part del seu fill Juliano i d’un gran admirador seu, Wim Wenders. És una pel·lícula preciosa, bella, amb un blanc i negre a l’alçada del de les fotografies del protagonista i un color de grans contrastos aportats per l’exuberància vegetal de les terres de Salgado a l’estat de Minas Gerais. Per la temàtica social dels treballs de Salgado, especialment dels relacionats amb l’Àfrica (un continent que el té enamorat), l’obra té moments durs que el fotògraf rememora en primera persona. Molt recomanable.

Alhora que es projecta la pel·lícula, al CaixaForum de Barcelona s’hi fa l’exposició de Gènesi, l’últim treball de Salgado (coincidència? Complot de la CIA, la NSA i la TIA? Mai no ho sabrem). A casa encara no l’hem anat a veure, però ho farem. Només espero que no ens passi com amb les pel·lícules-que-no-ens-podem-perdre-abans-que-les-despengin-de-la-cartellera.

Reincident

Tercer intent (que recordi) de donar vida a aquesta pobra col·lecció de textets sense pretensions. És prou evident que la nostra relació és com la d’un nen i la seva joguina «preferida» un mes després de Reis. L’amor incondicional, l’ímpetu i les promeses de no separar-se mai del teu nou millor amic es van refredant, i el dia a dia fa la resta. Però ja no sóc tan petit (per a segons què, sí, encara em dura), així que si una cosa em fa il·lusió, i ressuscitar aquest blog n’és una, m’ho he de treballar, he de posar-hi ganes, imaginació i temps. A veure si me’n surto.

Des de l’última publicació han passat moltes coses, com no podia ser d’una altra manera. Ara, per exemple, sóc autònom. Només de dir-ho ja fa respecte. Sol davant del perill. Però no com un pistoler d’spaghetti western, plantat enmig d’un carrer polsegós i esperant que algú se li posi davant per fer-lo miques, sinó més aviat com un personatge de Dickens que es troba sol en un carrer fosc i llòbrec i que, espantadís però mogut per la necessitat, es va obrint camí per la nova vida que li ha tocat.

Potser podria dedicar el blog a parlar de qüestions professionals, penso. N’hi ha molts que ho fan. Però jo no sóc gaire bon teòric. Pel que fa a la feina, m’agrada aprendre coses noves; no tinc tan clar que en tingui gaires per ensenyar. A més, quan vaig crear aquest espai ho vaig fer pensant que hi parlaria de tot i de res, una mica d’això i una mica d’allò, del que em passés pel cap en cada moment. Si algun dia, qui ho sap, se m’acut d’escriure sobre el món de la traducció, ho faré en un altre lloc. Aquí, per respecte al blog mateix, no ho faré.

He estat repassant algunes de les animalades que hi ha penjades per aquí. N’hi ha que m’agraden, n’hi ha que les puc suportar si no les miro fixament gaire estona i n’hi ha que em fan passar vergonya aliena de com estan escrites. Si he de treure algun avantatge professional d’aquest blog, que sigui el d’escriure millor, el d’aprendre a dir més amb menys, el d’evitar floritures innecessàries per fer veure qui sap què. Si al cap del dia s’ho llegeix algú, potser amb el temps hi veurà alguna diferència; o potser no.

Tancat per vacances

Ni per defunció (d’idees), ni per malaltia, ni per cessament d’activitat -existeix, ho he buscat al glossari de la Seguretat Social. Tancat per vacances vol dir exactament això: marxo de vacances 4 dies i tanco la paradeta.

I potser sou dels que pensareu: coi, Pau, fa 2 mesos que te’n vas anar de vacances del blog! Quina diferència hi haurà?
Doncs molta! Bé, potser exagero una mica… no gaire, la veritat. Però el fet d’avisar que no hi seré durant uns dies indica que abans sí que hi era. Potser no físicament (en forma de lletres), però sí en ànima (en forma de pensament). Si fins ara podia semblar que me n’havia anat de vacances no és perquè no treballés a la rebotiga. Només tenia la persiana abaixada mentre treballava rere el taulell. Potser hauria d’haver penjat el cartellet de no emprenyeu, collons! truqueu al timbre, amables clients, si necessiteu res. La propera vegada ja hi pensaré.

En resum, que a la tornada trobaré temps per escriure i publicar les meves aventures i desventures com a ciutadà del món de merda on vivim. No us espereu res d’espectacular. Amb prou feines surto de casa i sempre a unes hores en què fa més mandra que una altra cosa. No em passen coses extraordinàries i la loteria segueix girant-me la cara cada vegada que ens creuem pel carrer. Però les vides normals també tenen el seu què. No sé exactament què és aquest què, però per buscar-lo no hi perdem res.

Bones minivacances!

Tornen!

Si, com jo, éreu dels que esperàveu amb delit el nou disc dels Mishima, esteu d’enhorabona! Si, com molta gent, ni us va ni us ve que aquestes personetes presentin una cosa de plàstic rodona amb un forat al mig que poses en una ranura d’on, tot seguit, surten sons melòdics… doncs, a vosaltres, us recomano que doneu l’oportunitat a les vostres orelles de sentir alguna cosa bonica per un cop a la vida i no només els crits dels veïns quan es barallen o renyen els nens. No us dic que us compreu el disc (sí, jo sóc dels romàntics que encara es compra discos, què passa?! Mireu que truco a la poli de València…), però hi ha altres formes més modernes de gaudir de la música. Ja us ho fareu com voldreu. Però feu-ho, c****ns!!

I ara, com diria qualsevol locutor de radiofórmula que es prengués seriosament, us deixo amb el nou senzill acabat de sortir del forn: L’última ressaca.

 

Somnis

A qui no li ha passat mai allò de somiar una cosa interessantíssima en aquell moment en què ets en un estat de semiinconsciència, pensar que allò és el més important del món, que ho has de recordar perquè et salvarà l’existència i la del món sencer, redimirà tots els pecats o, com a mínim, si voleu, servirà per escriure alguna cosa al blog, i quan arriba el moment de despertar-te… PAM! El somni perfecte, la idea que havia de canviar la vida a la Terra, s’ha esfumat, ha volat, s’ha amagat en algun racó del cervell, darrere d’algun plec a prop del lòbul temporal, mort de vergonya, fent ullades cada poc temps per assegurar-se que no el veus, que no el trobes.
A mi em passa de vegades tot sovint. Potser hauria de fer com els escriptors de les pel·lícules, que tenen una gravadora a la tauleta de nit i quan somien una cosa que els pot fer servei, es desperten com qui no vol la cosa, l’enregistren (segurament amb veu de cassalla, perquè a segons quines hores…) i se’n tornen a dormir com angelets. Potser em serviria, però crec que seria fer una mica el ridícul, seria prendre’s massa seriosament un mateix, sobretot tenint en compte que això d’escriure no m’omple el compte corrent.

Mai no he tingut bona memòria. Com a mínim bona memòria a curt termini. És a dir, la memòria que ens fa avançar en el dia a dia, la que ens permet anar a comprar i no oblidar-nos la meitat de les coses, la que fa que no quedem malament amb la gent quan prometem que farem una cosa, la que evita que la roba s’estigui dins la rentadora hores i més hores i en surti més arrugada que la cara de la duquessa d’Alba. A mi, aquesta memòria, és la que em falla. I no hi veig solució. Potser, si vull recordar els somnis nocturns, hauré de recórrer als trucs de tota la vida: menjar cues de pansa. I, sincerament, no hi veig la gràcia.

Ara bé! (ah, això no us ho esperàveu, eh!) Un altre tema ben diferent són els somnis que tenim estant desperts. Hi ha somnis que potser només són fantasies. Però n’hi ha d’altres que es converteixen en aquelles cosetes tan necessàries per ser feliços: els al·licients. Hi ha somnis que els somies despert, que hi tornes a somiar dormint, que et despertes i encara et ronden pel cap. Somnis que han deixat de ser somnis per passar a ser incentius. Somnis que et fan il·lusionar-te com un nen petit, que potser són una tonterieta comparats amb coses molt més importants, però que fan que t’agafin ganes d’esforçar-te per aconseguir-los. Aquests somnis “de dia”, els somnis que somiem estant desperts, els que fan que desconnectem de les converses perquè hi estem fent voltes, els estem assaborint amb el cervellet, aquests somnis costen molt més d’oblidar. De vegades no queda cap altre remei que fer-ho. Però oblidar-los sense veure-t’hi forçat és ben trist, no trobeu?

Quin és el vostre somni de desperts? Què és el que us motiva en aquesta vida?

Retorn musical

Després de molt de temps (potser em quedo curt, ho sé) torno amb ganes de recuperar el poc ritme que havia aconseguit agafar abans de perdre’m pels prats infinits que poblen l’inframón de la sequera creativa de la pobra gent com jo. Potser dramatitzo una mica, i espero no ser l’únic a qui li passen aquestes coses, però tenia ganes de fer una frase grandiloqüent.

Fa temps que el Google Reader (espai de propaganda gratuïta) treu fum a l’ordinador. I jo cada vegada faig uns ulls com plats més grossos (d’aquí poc ja seran bols d’amanida) davant de la capacitat imaginativa i d’escriptura que té la gent. Em meravellen aquestes personetes que creen un blog temàtic, sí, sí monotemàtic, sobre, diguem-ne, el món de la traducció, i hi publiquen setmana sí setmana també coses interessants!! N’hi ha que, fins i tot, se centren en aspectes concrets d’un tema determinat. A aquests només els puc fer una reverència. Chapeau.

Només cal mirar els blogs que hi ha enllaçats aquí a la dreta. Pretenc augmentar la llista, que ara no hi són tots els que hi haurien de ser. Mantingueu-vos atents a les pantalles.

La qüestió, el tema, el fet, és que he tornat per dir que per fi, després de molt de temps, potser encara més temps del que feia que no escrivia al blog, he fet cas al senyor Pau Bacardit, «qué buena es». M’havia recomanat fervorosament i insistentment (poso pebre a l’assumpte, que si no queda pobre) que escoltés la senyoreta Florence Welch o, el que és més o menys el mateix, la gent de Florence + The Machine. Ho havia recomanat aquí i aquí i aquí. I ho he fet, sí senyor. I només puc dir que no sé per què no li faig cas més aviat i més sovint.

Com diria en Gurruchaga: ladies and gentlemen, us deixo amb una cançó que he escoltat fa molt poquet i que m’ha enganxat. Tot el matí que escolto el disc Lungs d’aquesta persona humana pèl-roja. Espero que també us agradi.

PS. Ep, no us despisteu! Aviat, més cosetes al blog més abandonat de la història! Inaudit!

Ull per ull

Els últims dies hem viscut un parell d’esdeveniments dels que podríem considerar històrics. D’una banda, a Líbia ha caigut, després d’una cruenta guerra, el dictador que feia més anys que era al poder de tot el món. De l’altra banda, a Euskadi, ETA ha declarat que abandona les armes definitivament. Dues grans notícies sens dubte. Però anem per parts.

Moammar al-Gaddafi, general de l’exèrcit libi que fa 42 anys va encapçalar una revolució de caire, podríem dir-ne, comunista, que va embogir de poder i que va sotmetre la gent del seu país a dècades de terror i de pobresa, tot i ser un dels països més rics en reserves naturals de l’Àfrica. L’esmentada guerra civil d’enguany el fa caure del poder (i del món dels vius).

ETA, que va començar sent una organització de lluita armada antifranquista i revolucionària i que ha acabat sent una banda d’assassins a sang freda i sense cap, perquè no veien que feien molt més mal que bé als objectius legítims que una part de la població compartia amb ells, anuncia que abandona “la lluita armada” i que cedeix el poder a la paraula.

Fetes les presentacions, podem veure que hi ha certs paral·lelismes en l’evolució de tots dos. Però no em vull centrar en com van començar, ni en com han actuat durant tots aquests anys, ni en com han acabat. Em sembla bastant evident que un ha caigut del poder perquè ja no interessava a les potències occidentals, que han vist que amb un altre govern el petroli els sortiria encara més baratet (la intervenció de l’OTAN em sembla més que esclaridora), i els altres han plegat veles perquè s’han adonat que ja no tenien cap base social que els justifiqués la violència i perquè la policia havia tancat molt el cercle sobre els pocs militants que els quedaven (és a dir, no per voluntat pròpia sinó per necessitat).

Com deia, no em vull centrar en aquests aspectes sinó en el que ha passat després de tot això. Podríem pensar que la llibertat i la democràcia han sigut les vencedores en tots dos casos, però fixem-nos en què passa si deixem que les víctimes decideixin a cop calent el destí d’aquells que els han turmentat durant anys. A Gaddafi l’han trobat en un clot enmig del desert i li han fotut un tret al cap, després l’han entaforat en una cambra frigorífica al costat d’un dels seus fills i l’hi han deixat exposat perquè la gent s’hi pogués fer fotos amb el mòbil. Finalment, han lliurat el cos a la seva tribu perquè l’enterri en un lloc desconegut del desert libi. Molt edificador.

Què passaria si ara, aquí, deixéssim que fossin les víctimes del terrorisme d’ETA les que decidissin com s’ha de desenvolupar tot el procés a partir d’ara? Segurament la majoria dels etarres acabarien afusellats contra un mur o dilapidats al centre de la plaça de Colón de Madrid, sota la bandera gegant que hi tenen. No vull dir que totes les víctimes actuarien així, però sí que ho faria una majoria.

Amb tot això què vull dir? Doncs que aquesta gent no busca justícia, busca venjança. Actuant com han actuat els rebels libis, no veuen que al final fan el mateix que feia Gaddafi? Judicis sumaris, un tret al cap i au! No hauria estat millor detenir-lo, fer-li un judici al tribunal de la Haia amb unes certes garanties i tancar-lo per tota la vida en una cel·la diminuta?

A les espanyes s’han aixecat bastantes veus (totes del mateix sector ideològic, tot s’ha de dir) negant que la decisió d’ETA sigui un pas endavant, un element positiu per a la vida de la gent. Però com es pot ser així? Fins i tot els del PP basc han hagut de sortir al pas de totes aquestes animalades i ha celebrat aquest moment històric, que només és un primer pas de molts que se n’hauran de fer. Però és un primer pas. Què vol, doncs, tota aquella gent que ho critica, que diu que és una rendició de l’Estat i de la democràcia? Volen venjança. Volen poder fer com els libis: agafar els etarres d’un en un i fotre’ls un tret al cap per demostrar que ells són els més mascles i que ells tenien raó. I com els libis, s’acabarien convertint en allò que més odiaven. No sé si és el que volem que passi.

Ara, a Líbia, s’ha anunciat que la nova constitució estarà basada en la xaria, que, segons com s’apliqui i s’interpreti, pot justificar l’ull per ull, dent per dent. I ja hi tornarem a ser.

No n’aprendrem mai.

Odissea 1001

Entrada exprés per anunciar que acabem d’arribar a les 1001 visites al blog!

No crec que sigui cap rècord Guinness ni mundial, ni tan sols de Sants, tenint en compte que el blog existeix des de fa… no vull ni pensar-hi!

Però gràcies a tots els que hi heu entrat alguna vegada, als que hi heu comentat, als que no (que ja us val…), als que aneu llegint el fotimer d’entrades diàries que hi vaig penjant: GRÀCIES!

Aviat, més.

Congratulazioni, Francesco!

De vegades, el Twitter, els diaris i la vida ens donen moments d’aquells que ens obliguen a somriure en tinguem ganes o no (em podria aventurar a dir que sempre se’n tenen ganes, de somriure). El cas és que avui s’ha creuat a la meva vida un d’aquests moments.

Tafanejant a la gàbia piuladora, he llegit un titular del diari Ara que mencionava un periodista italià encarregat de cobrir el dia a dia del Barça i que feia les preguntes a en Guardiola (amén!) en italià i en català, segons el moment i el propòsit de la pregunta. En Guardiola ja l’ha felicitat un parell de cops en públic.

“I doncs?”, es podria preguntar algú. Doncs que aquest periodista, en Francesco Canale, va ser alumne meu! Un dels millors que he tingut mai, per ser sincer.  Interessat, intel·ligent, implicat, impàtic (ehem, perdó, havia de fer la conyeta), sensible per la cultura, la història i la llengua i molt bon company. Va resultar que es van trobar amb un grupet força bo que permetia avançar i implicar-nos més els uns i els altres (o l’un i els altres, concretament). S’hi van crear bones amistats, en aquella aula del carrer d’Avinyó. I ara, ja ho veieu! No hi ha res com un petit premi al final d’un esforç (jo ho veig així, digueu-me egoista).

L’exemple d’en Francesco em fa preguntar-me per què això no és el més normal. Però en fi, ja sabem com està el tema lingüístic, últimament, i no tinc ganes de sulfurar-me.

Us deixo l’enllaç de la notícia: http://ves.cat/aR0O

He mort el llop!

Ahir, 11 de setembre, la Diada, a la nit van passar a TV3 la pel·lícula sobre la mítica obra d’Àngel Guimerà Terra Baixa, una d’aquelles que tothom, en un moment o altre de la seva vida, ha llegit, ja fos a la secundària, al batxillerat, a la universitat o a la tercera reencarnació (per als més místics).

Quan vaig sentir a dir que en feien la pel·lícula vaig pensar: “llamps i trons i rellamps! Ara la voldran modernitzar i fotran un merderam que ni l’abocador del Garraf!” (no sé si van ser les paraules/reflexions exactes, però s’entén, oi?). Doncs resulta que no! M’explicaré.

A banda d’alguna concessió lingüística poc criticable, la pel·lícula ha aconseguit una gran ambientació gràcies a les localitzacions i al vestuari. Potser hi vaig trobar a faltar les espardenyes, que és el que se suposa que duia la pagesia en aquella època. Però els ho perdonarem.

També em va agradar la forma en què intercalaven els diàlegs interiors amb els exteriors (gent de teatre, tele, cinema, perdoneu la meva ignorància pel que fa als noms tècnics!).

I em va encantar el Manelic! L’Ernest Villegas, que és qui l’interpretava, va saber plasmar tant la innocència del principi de l’obra com la corrupció de l’ànima del final (on diu “corrupció” podeu posar-hi “mala llet infinita”). Tot un encert! Ja el podrien haver triat a ell per fer de Serrallonga…

Només voldria criticar una cosa: quan ens mostren una perspectiva del paisatge des de la terra alta cap a la terra baixa… ehem… una mica cutre, no? Vull dir que semblava que darrere del Pedraforca hi hagués el delta de l’Ebre, però costa amunt! En fi, que això només va durar uns segons, però em va impactar en la part més profunda del meu ser, aquella en què les ciències s’imposen a les lletres i en la qual un delta que faci costa amunt infringeix totes les lleis de la naturalesa.