Cinematografia

Bon any nou a tothom! Espero que el 2015 sigui un any ple de blablabla i que blablabla blabla bla. Que ens coneixem!

Dit això, yo he venido a hablar de mi libro! De les meves cosetes, en aquest cas.

A casa som molt de dir «hem d’anar al cine a veure aquesta pel·li abans que la treguin» i després no anar-hi. També som molt de lamentar-nos-en i d’esquinçar-nos les vestidures. Cada família té les seves tradicions… Resulta, però, que abans d’acabar el 2014 ens va agafar un rampell i vam anar a veure dues (dues!) pel·lícules en una setmana. Dues obres molt diferents però amb un tret comú: documentals.

La primera va ser Nacido en Gaza, d’Hernán Zin, que ofereix els punts de vista de deu nens i nenes que viuen a la Franja de Gaza durant l’última tongada d’atacs de l’exèrcit israelià, aquest estiu passat. És una història dura en què queda palès el patiment d’una gent que viu aïllada en un tros de terra minúscul que de tant en tant (massa sovint) es converteix en camp de batalla.

El preu de l’entrada és voluntari i tota la recaptació es destina a poder projectar la pel·lícula a xiquets en situacions econòmiques i socials complicades. Fantàstic. Quan vam arribar als Cinemes Girona, que és on encara la fan, vam anar a comprar l’entrada i es va produir l’escena següent:

– Hola, voldríem dues entrades.

– Sí; el preu és voluntari.

– D’acord, cobra X euros.

– Ho sento, però el preu màxim per persona és de X.

– No, ja, volia dir X euros per a les dues… (mirada a terra, enrojolament de galtes, rialleta tonta).

– Ah, d’acord, perfecte!

Un cop pagades, evidentment, es produeix dins del teu cap aquella conversa típica de «potser hauríem d’haver pagat el màxim, no?», «però si és voluntari…», «ja, però és per a una bona causa», «sí, però tampoc hem pagat gaire menys que el màxim; ni que haguem donat 1 euro…», etc. En fi, que us la recomano. I pagueu el que vulgueu, que tot és més que benvingut.

L’altra pel·lícula de la “marató” cinematogràfica de finals d’any va ser La sal de la tierra, una oda al fotògraf brasiler Sebastião Salgado de part del seu fill Juliano i d’un gran admirador seu, Wim Wenders. És una pel·lícula preciosa, bella, amb un blanc i negre a l’alçada del de les fotografies del protagonista i un color de grans contrastos aportats per l’exuberància vegetal de les terres de Salgado a l’estat de Minas Gerais. Per la temàtica social dels treballs de Salgado, especialment dels relacionats amb l’Àfrica (un continent que el té enamorat), l’obra té moments durs que el fotògraf rememora en primera persona. Molt recomanable.

Alhora que es projecta la pel·lícula, al CaixaForum de Barcelona s’hi fa l’exposició de Gènesi, l’últim treball de Salgado (coincidència? Complot de la CIA, la NSA i la TIA? Mai no ho sabrem). A casa encara no l’hem anat a veure, però ho farem. Només espero que no ens passi com amb les pel·lícules-que-no-ens-podem-perdre-abans-que-les-despengin-de-la-cartellera.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s