Suposo que no és gaire afortunat fer la primera anotació al bloc no relacionada amb qüestions diguem-ne tècniques amb un titular tan negatiu. Però és que ara ha sonat, per casualitat, a l’Spotify de l’ordinador del costat una cançó de l’esmentat grup. I de cop he pensat que com podia ser que a “tothom” els agradés tant aquest grup. Podreu pensar que sóc un radical i que contra gustos no hi ha res escrit, però és que si no es genera debat, per què vull un bloc, no?
Tornem al tema (o al turró, que deien els d’Humor Amarillo. Un altre dia parlaré dels japonesos, del japonès i de tot aquest món). Per què no m’acaben de fer el pes, aquests nois? Bàsicament, per tres coses.
Una, per les lletres. Oh le le, oh la la, fer un shawarma amb tu és el millor que hi ha? Perdó? Hola? Hi ha algú? Si en Verdaguer aixequés el cap…
Dos, per la veu insofrible d’un dels components, a qui no han explicat mai que fa molt mal d’orelles sentir l’accent xava (que per si sol no és negatiu, recordem-ho) portat a l’extrem, fins al punt d’acabar odiant les A.
Tres, perquè se’ls vol comparar amb altres grups amb qui no tenen res a veure, i això em fa ràbia. Per començar, només sortir el disc, molta gent va dir: són millors que els Manel! Com si tinguéssin res a veure! L’Ana Botella hauria dit “es como mezclar peras con manzanas” (ella ho va dir fent referència a un tema molt més delicat, però, la molt… ehem…). Qui és millor, U2 o Maria del Mar Bonet? Els Obrint Pas o la Trinca? Que cantin en la mateixa llengua no els fa comparables! I tot això sense entrar en la qüestió dels gustos. A mi, personalment, els Manel m’encanten.
D’altra banda, què se n’ha fet d’aquelles genials nanocançons que feien abans de fer-se famosos? Posats a fer cançons suposadament divertides, aquelles sí que ho eren. Està plovent i en qualsevol moment se’n pot anar la llum… si no les coneixeu, busqueu-les. Us agradaran.
La part instrumental sí que reconec que no està malament. Podria dir que m’agrada i tot. Però sense les veus, siusplau. Gràcies. De res.
Arribats a aquest punt, vull aprofitar per reivindicar el panorama musical actual en català, del qual podem estar ben orgullosos. Molts grups, molts solistes o cantautors, i de ben segur que molts desconeguts per mi, amb molta qualitat acumulada. Antònia Font, Roger Mas, Mazoni, Sanjosex, Obrint Pas, Maria Coma, Marc Parrot, Anna Roig, etc. I tants d’altres que se m’escapen!
Vosaltres què en penseu?
Salut i música!
PS. Perdoneu, però algú ho havia de dir…
Fet i fotut... 